Ingrid Bergman: Gaslight (Luz que agoniza, 1944)

Dissabte amb una de les meves actrius preferides: Ingrid Bergman i Gaslight, la pel·lícula que li va valdre el seu primer Oscar, i també el Globus d'Or, a la millor actriu.

Dirigida per en George Cukor, i ambientada en l'Anglaterra victoriana, comença amb l'assassinat de la tieta de la protagonista, una famosa cantant d'òpera. Després d'uns anys a Itàlia estudiant cant, i oblidant el tràgic incident, la jove torna a la casa de la seva tieta acompanyada del seu marit. Tot sembla perfecte, fins que ella comença a sentir sorolls estranys a la casa. Segona adaptació cinematogràfica de l'obra de teatre Gas Light de l'any 1938 del dramaturg Patrick Hamilton, la primera la va dirigir en Thorold Dickinson l'any 1940. La pel·lícula va suposar el debut cinematogràfic de l'actriu Angela Lansbury.

És una d'aquelles pel·lícules que podria haver signat el mestre del suspens Alfred Hitchcock, i una de les meves preferides de la Ingrid Bergman (i potser la primera que vaig veure d'ella, abans fins i tot que Casablanca). 

Forma part de les pel·lícules recollides en el llibre 1001 películas que hay que ver antes de morir (2004) de l'editorial Grijalbo.

Molt recomanable és la biografia que sobre l'actriu va escriure en Donald Spoto. I més recomanable encara és el documental del 2015 Jag är Ingrid (Ingrid Bergman: Retrato de familia), on a partir de vídeos familiars i les anotacions que l'actriu feia en el seu diari personal es fa un recorregut per tota la seva vida.

Dona apassionada que necessitava estar sempre treballant, a qui no agradava avorrir-se, però que va ser capaç de deixar de treballar un temps per cuidar a una de les seves filles quan aquesta va estar convalescent a causa d'una intervenció quirúrgica per una escoliosi. Gran rebombori va causar la seva marxa a Itàlia per a treballar amb el director Roberto Rossellini, deixant al seu marit i la seva filla Pia a Estats Units, i amb qui va tenir un fill abans de casar-s'hi. Dos anys després, i ja casats, naixerien les seves filles bessones, una d'elles la també actriu Isabella Rossellini. La magnitud de l'escàndol va arribar fins al senat dels Estats Units, però hagués passat el mateix si s'hagués tractat d'un home? Podríem dir que el "perdó" li va ser concedit el 1956 amb el seu segon Oscar, aquest per la pel·lícula Anastasia. L'actor Cary Grant va ser l'encarregat de recollir-lo en nom seu.

Podeu trobar la pel·lícula en subscripció a les plataformes Filmin i Prime Video. El documental Jag är Ingrid podeu trobar-lo també a la plataforma Filmin en la seva versió orginial subtitulat en castellà.

Que tingueu un bon dissabte!