Jacques Demy: Les parapluies de Cherbourg (Els paraigües de Cherbourg, 1964)

Si és dissabte toca parlar de cinema. Avui us porto un musical francès del director Jacques Demy: Les parapluies de Cherbourg.

L'acció de la pel·lícula té lloc a la població francesa de Cherbourg i és la història d'amor entre la Geneviève (Catherine Deneuve), la filla de la propietària d'una botiga de paraigües, i en Guy (Nino Castelnuovo), un jove mecànic. Com passa en la majoria d'històries d'amor la mare de la Geneviève, Madame Emery (Anne Vernon), s'oposa a aquesta relació: considera a la seva filla massa jove i a en Guy massa pobre per a les seves aspiracions. Malgrat aquesta oposició els dos joves tenen intenció de casar-se, però tots els seus plans queden posposats quan en Guy és cridat a complir el servei militar a Argèlia durant dos anys. Durant el temps en què en Guy és fora a la Geneviève la festeja en Roland Cassard (Marc Michel), un jove joier molt més del gust de Madame Emery. Apuntar que l'actor Marc Michel va repetir el paper que ja va fer a Lola (1961), pel·lícula del mateix director. Si Madame Emery l'hagués conegut llavors, segur que no li hagués agradat tant.

En Jacques Demy no només es va encarregar de dirigir-la, també es va encarregar del guió. La música és del Michel Legrand i la pel·lícula va estar nominada en la 38a edició dels Oscar en la categoria de millor banda sonora (original i adaptada) i millor cançó. Es va doblar a tothom a l'hora de cantar, però ni això fa perdre a la pel·lícula l'encant que té. I als membres de l'Acadèmia els hi deuria agradar tant com a mi! En la 37a edició dels premis va ser nominada com a Millor pel·lícula de parla no anglesa. Desconec si ha passat en alguna altra ocasió que una mateixa pel·lícula hagi estat nominada a diferents categories en edicions consecutives. A França va guanyar el premi Louis-Delluc el 1963 i la Palma d'Or del Festival de Cannes l'any 1964.

No és un musical convencional, o no és el tipus de musical al que estic més habituada. Per començar no explica una història alegre, tot el contrari! Tingueu a mà mocadors, perquè els necessitareu. A part d'això, les seves cançons no s'alternen amb diàlegs: les mateixes cançons són el diàleg. Ara potser no ens sembla res de l'altre món fer una pel·lícula completament cantada després d'haver vist Les Misérables (2012), però imagino que per al públic dels anys 60 deuria ser tota una novetat.

És una de les pel·lícules recollides en el llibre 1001 películas que hay que ver antes de morir (2004), de l'editorial Grijalbo, així com un dels musicals inclosos en el llibre Turner Classic Movies: Must-See Musicals: 50 Show-Stopping Movies We Can't Forget (2017) de Richard Barrios on es diu que és la pel·lícula preferida del director de La La Land (2016), Damien Chazelle.

És una joia del cinema francès i encara que no sigui una pel·lícula convencional que pugui arribar a un gran públic, es fa inoblidable i imprescindible per a aquells a qui ens ha enamorat després de veure-la. La podeu trobar en subscripció a les plataformes Filmin i Prime Video. 

Que tingueu un bon dissabte i un millor cap de setmana!