Els meus imprescindibles: Musicals

Els dies en què fa fred, plou o està ennuvolat, ve de gust tancar-se a casa, posar-se una bona pel·lícula i tapar-se amb la manta. Si tot això s'acompanya d'un te o d'una xocolata calenta, molt millor. Els dies assolellats, per contra, és quan ve de gust sortir al carrer i no tenir pressa per tornar a casa. Però aquests també son dies per veure pel·lícules alegres, com el dia mateix! I què hi ha de més alegre, o no, que els musicals?

L'any 2017 va publicar-se el llibre Turner Classic Movies: Must-See Musicals: 50 Show-Stopping Movies We Can't Forget, de Richard Barrios, i tot i que jo no us en compartiré tants la majoria d'ells els trobareu en aquest llibre imprescindible per als amants del gènere. Alguns d'ells també es troben recollits en el llibre 1001 películas que hay que ver antes de morir (2004) de l'editorial Grijalbo.

42nd Street (La calle 42, 1933). Segurament podríem dir que va ser la llavor del què serien els musicals. Si fem cas del que en Gene Kelly ens explica en el documental That's Dancing! (1985), els primers musicals eren mediocres, tant pel què fa a la trama com en els números musicals, però a partir de 42nd Street tot va canviar... I segurament gràcies no només al talent de la ballarina Ruby Keeler, també a les coreografies del gran Busby Berkeley. L'any 2006 va incloure's, en el número 13, a la llista dels 25 millors musicals del cinema americà de l'American Film Institut (AFI). Es troba en subscripció a les plataformes Filmin i Prime Video.

Top Hat (Barret de copa, 1935). Un dels clàssics de la parella Ginger Rogers-Fred Astaire i potser un dels més famosos. Va estar nominada als Oscar a millor pel·lícula. Com a escenes destacables, per mi, n'hi ha dues: el ball sobre un terra ple de sorra de cendrer que es marca l'Astaire per fer dormir a la Rogers (qui no s'adormiria amb una "cançó de bressol" així?), i el ball de la parella al compàs de Cheek to cheek del compositor Irving Berlin, que va ser nominada a millor cançó. L'any 2006 va incloure's, en el número 15, a la llista dels 25 millors musicals del cinema americà de l'AFI. Es troba en subscripció a la plataforma FlixOlé.

The Wizard of Oz (El màgic d'Oz, 1939). Hi ha algú que encara no l'hagi vist? Hi ha algú que no conegui el Somewhere Over the Rainbow? Sembla ser que la MGM volia que l'actriu Shirley Temple protagonitzés la pel·lícula en el paper de Dorothy, però coses que passaven en aquella época quan els actors i les actrius treballaven per a una productora: a la Temple no van cedir-la a la Metro així que, per sort nostra, Judy Garland va ser qui finalment va calçar-se les sabates de robí i va seguir el camí de llambordes grogues. Dirigia en Victor Fleming que seria qui, aquell mateix any, acabaria de dirigir Gone With the Wind. L'any 2006 va incloure's, en la tercera posició, a la llista dels 25 millors musicals del cinema americà de l'AFI.

Broadway Melody Of 1940 (La nueva melodía de Broadway, 1940). Tercera pel·lícula de la "sèrie" Broadway Melody Of... A destacar? La parella Fred Astaire-Eleanor Powell. Potser la Ginger Rogers és la parella més coneguda del gran Fred Astaire, però l'actor i ballarí va ballar amb altres actrius i ballarines, des de la mateixa Rita Hayworth, l'Audrey Hepburn o la gran Judy Garland. I l'Eleanor Powell és una d'elles i potser una de les menys conegudes per la majoria de gent. I és una llàstima, perquè era una gran ballarina de claqué.

You Were Never Lovelier (Ballant neix l'amor, 1942). Ja comentava abans que en Fred Astaire va tenir moltes altres parelles de ball a part de la Ginger Rogers, una d'elles la meravellosa Rita Hayworth que va començar la seva carrera com a ballarina al costat del seu pare, Eduardo Cansino. La pel·lícula no és un dels millors musicals, però té l'encant de la parella protagonista cantant i ballant al so del I'm old fashioned i l'aparició, bastant comú en aquells temps, de l'orquestra del gran Xavier Cugat.

Meet Me in St. Louis (Cita en San Luis, 1944). Quan s'apleguen el talent del productor Arthur Freed, la del director Vincente Minnelli, i el de l'actriu i cantant Judy Garland, el resultat és aquest... No només és un musical encantador, amb un repartiment de luxe, també és el musical on es va donar a conéixer una de les cançons nadalenques americanes més famoses: Have Yourself a Merry Little Christmas. L'any 2006 va incloure's a la llista dels 25 millors musicals del cinema americà de l'AFI, en el número 10. La podeu trobar en subscripció a la plataforma Filmin.

Cover Girl (Les models, 1944). Normalment, quan sentim el nom de Rita Hayworth, el primer que ens ve al cap és el seu paper a Gilda (1946), oblidant-nos que no només va ser una femme fatale del Hollywood Clàssic, sinó que també va ser una fantàstica ballarina que va deixar-nos musicals inoblidables com aquest. I acompanyada d'un dels grans: Gene Kelly. A més, tenim el doble gran plaer de poder veure ballar en Gene Kelly amb ell mateix.

Bathing Beauty (Escuela de sirenas, 1944). Hi va haver un temps en què a la Metro no només es feien musicals "convencionals", també se'n feien d'aquàtics, i l'estrella era una nedadora professional: l'Esther Williams. Segurament aquest no és dels millors musicals que va fer, però per mi és el més divertit i el que em porta més bons records de quan era petita i, amb el meu germà i les meves cosines, véiem la pel·lícula a casa dels avis. A part de comptar amb la participació de dos grans músics del moment com eren en Xavier Cugat i en Harry James.

Anchors Aweigh (Lleveu àncores!, 1945). La primera vegada que en Gene Kelly i en Frank Sinatra van coincidir en una pel·lícula va ser en aquest musical. Potser un dels motius pels quals la pel·lícula és més recordada és per l'escena del ball entre en Gene Kelly i el ratolí Jerry, o quan en Gene Kelly es queda ben adormit mentre en Sinatra canta la cançó de bressol de Brahms al jovenet Dean Stockwell.

On the Town (Un dia a Nova York, 1949). Quan en Frank Sinatra gaudia de més fama va participar en aquest fantàstic musical. Primera pel·lícula que van dirigir conjuntament en Gene Kelly, que hi participa també com a actor, i l'Stanley Donen. Compta amb números musicals fantàstics, i una cosa bastant poc habitual en aquell moment: les primeres escenes van rodar-se en exteriors. L'any 2006 va incloure's, en el número 19, a la llista dels 25 millors musicals del cinema americà de l'AFI.

Summer Stock (Repertorio de verano, 1950). No és el millor musical d'en Gene Kelly, tampoc de la Judy Garland, però té un dels números musicals que més m'agraden: el Get Happy. Només per això, i per veure el Gene Kelly ballar al compàs del soroll que fa un retall de diari i fustes velles, ja val la pena veure la pel·lícula.

An American in Paris (Un americà a París, 1951). Guanyadora de l'Oscar a la millor pel·lícula, i número 9 de la llista dels 25 millors musicals del cinema americà de l'AFI (lloc que trobo injust). Aquesta pel·lícula va suposar el debut de la Leslie Caron, i no ho podia fer més ben acompanyada: dirigeix en Vincente Minnelli, coreografia i actua en Gene Kelly. Quina enveja, oi? Si a això li afegeixes la música del George Gershwin, ja tens la cirera del pastís. Una de les meves escenes preferies: I Got Rhythm. La trobeu en subscripció a Movistar+.

Singin' in the Rain (Cantant sota la pluja, 1952). El MUSICAL per excel·lència, el que tothom té al cap quan pensa en una pel·lícula representativa del gènere. Dirigeixen de nou en Gene Kelly i l'Stanley Donen, i és un retrat divertit i entranyable de com van ser els inicis del cinema sonor. Mereixedora de la primera posició en la llista dels 25 millors musicals del cinema americà de l'AFI. Qui no ha volgut fer com en Gene Kelly i ballar i saltar entre bassals d'aigua? De fet, una de les anècdotes de la pel·lícula és que, quan es va rodar l'escena, el senyor Kelly estava malalt amb febre. Qui ho diria, oi? Però aquest no és l'únic número musical memorable de la pel·lícula! Qui no ha cantat el Good Morning quan està de bon humor de bon dematí? 

The Band Wagon (Melodies de Broadway, 1953). Un dels musicals clàssics i mítics dels 50 de la Metro. I no és per menys, ja que compta amb dues de les estrelles més brillants dels musicals de Hollywood: la gran Cyd Charisse i el gran Fred Astaire, que ballen números tan elegants i fantàstics com el Dancing in the Dark. Es troba en el número 17 de la llista dels 25 millors musicals del cinema americà de l'AFI.

Gentlemen Prefer Blondes (Els senyors prefereixen les rosses, 1953). Segurament una de les pel·lícules més recordades de la Marilyn Monroe, i és molt probable que la cançó Diamonds are a girl's best friend en tingui la culpa. Curiositat: si us hi fixeu bé, en aquest número musical hi podeu trobar a un jovenet ballarí de nom George Chakiris. Inspiració per al Material Girl de la Madonna a part, la pel·lícula té un guió fantàstic que va estar nominat, pel sindicat de guionistes (WGA), al millor guió per un musical.

Seven Brides For Seven Brothers (Set núvies per a set germans, 1954). El número 21 de la llista dels 25 millors musicals del cinema americà de l'AFI és aquest meravellós musical dirigit per l'Stanley Donen. Qui seguís la sèrie Dallas recordarà al Howard Keel com al Clayton Farlow, o per fer-ho fàcil: com al segon marit de la matriarca de la família Ewing, Miss Ellie. Però per als amants dels musicals ell sempre serà l'Adam Pontipee, el cap de família de sis germans que, fins que no arriba la seva cunyada a casa, no sabien el que era anar nets i polits. Tots els números musicals són per a recordar, però The Barn Dance crec que resumeix prou bé l'esperit de la pel·lícula. I per a aquells que vau seguir en el seu moment la sèrie Twin Peaks, podreu veure a un jovenet Russ Tamblyn molt abans de convertir-se en el Dr. Jacoby. La trobeu en subscripció a Movistar+.

Daddy Long Legs (Papá piernas largas, 1955). Aquesta és una altra de les pel·lícules que em transporta a casa dels meus avis. Si he de dir la veritat, això em passa amb moltes altres pel·lícules, amb el cinema en general! Si algú és culpable que no pugui imaginar la meva vida sense gaudir del 7é art, aquesta és la meva àvia. Van ser moltes les hores que vaig passar amb ella, van ser moltes les pel·lícules que vam veure juntes, i aquesta és una d'elles. I segurament és per això que forma part d'aquesta llista, per aquest sentiment que desperta en mi. Bé, per això, i perquè penso que la Leslie Caron és encantadora, sobretot quan balla amb en Fred Astaire.

Gigi (1958). Per a l'Audrey Hepburn no deuria ser fàcil fer el paper de l'Eliza Doolittle després que la Julie Andrews tigués tant d'èxit a Broadway amb My Fair Lady, i potser per a la Leslie Caron tampoc va ser fàcil repetir, ara per a la gran pantalla, el paper que la Hepburn havia fet al teatre. Aquesta va ser una de les últimes produccions del "pare" de molts grans i recordats musicals, l'Arthur Freed. I també és un dels pocs musicals en guanyar un Oscar a la millor pel·lícula. 

West Side Story (1961). Adaptació d'un musical de Broadway inspirat en la història de Romeu i Julieta de William Shakespeare, i amb una memorable escena d'obertura. Es troba en la segona posició de la llista dels 25 millors musicals del cinema americà de l'AFI. Curiositat: es volia que l'Elvis Presley fes el paper de Tony, però al seu mànager sembla que no li va agradar gaire la idea. Al final, el paper va anar a parar a un  actor a qui la majoria relacionarà amb la sèrie Twin Peaks: en Richard Beymer, o Benjamin Horne, com preferiu. La trobeu en subscripció a Filmin.

Les Parapluies de Cherbourg (Els paraigües de Cherbourg, 1964). Si no ens enganyen, sembla ser que aquesta és la pel·lícula preferida del director Damien Chazelle. Preciós musical francès que enamora des del primer moment. La banda sonora és fantàstica i la història és, si no la més romàntica, una de les més romàntiques que es poden haver vist mai al cinema. Ja us en vaig parlar en una entrada anterior així que, què més dir-vos sobre ella? Si no l'heu vist encara, no espereu més.

The Sound of Music (Somriures i llàgrimes, 1965). A la Julie Andrews la recordarem sempre, principalment, per dos mainaderes: la pràcticament perfecta en tot Mary Poppins, i l'aspirant a monja fräulein Maria. Número 4 de la llista dels 25 millors musicals del cinema americà de l'AFI, segurament és un dels musicals més recordats i estimats. Qui no haugés volgut estudiar música amb fräulein Maria al so del Do-Re-Mi? O que en una nit de tormenta li cantin My favourite things i se li passin totes les pors? Però si he d'escollir una cançó de la pel·lícula, em quedo amb Edelweiss. La trobeu en subscripció a Disney+.

Les demoiselles de Rochefort (Les senyoretes de Rochefort, 1967). Segon musical del director francès Jacques Demy, amb les germanes Catherine Deneuve i Françoise Dorléac interpretant a unes germanes també molt artístiques: una és professora de ballet, l'altra de música. Compta amb la participació del gran Gene Kelly i de l'elegant George Chakiris, i és un clar homenatge als musicals clàssics de Hollywood. La banda sonora és fantàstica, com tota la música del Michel Legrand, i tota la pel·lícula és un gaudi per a les persones enamorades dels musicals. Ja us en vaig parlar en una entrada anterior, però mai em cansaré de dir que és una d'aquelles pel·lícules que t'alegren el dia i et fan estar de bon humor.

Grease (1978). En el número 20 de la llista dels 25 millors musicals del cinema americà de l'AFI es troba aquest musical dels 70. Per moltes pel·lícules que hagi fet després, i encara que hagi treballat amb el mateix Tarantino, el nom de John Travolta estarà sempre unit a dos dels personatges dels seus inicis: Tony Manero i Danny Zuko. És una gran pel·lícula? Segurament no, però m'encanta, i té un final que et posa de bon humor. Cal res més? La trobeu en subscripció a Prime Video.

Chicago (2002). I quan em pensava que la indústria ja no feia musicals "com els d'abans" va arribar ella... L'any anterior vam tenir Moulin Rouge!, però segurament soc de les poques persones a qui la pel·li no va fer ni fred ni calor. Però amb Chicago va ser una altra història. La banda sonora és fantàstica i les coreografies també, sobretot el Cell Block Tango (tot i que se'm fa difícil escollir un únic número musical). És troba en el número 12 de la llista dels 25 millors musicals del cinema americà de l'AFI, per davant de clàssics del gènere com On the Town o Seven Brides for Seven Brothers. La trobeu en subscripció a Netflix i HBO.

La La Land (2016). Tercer llargmetratge del director Damien Chazelle i clar homenatge no només als musicals, sinó al cinema clàssic en general. I amb una de les meves escenes d'obertura preferides. De manera immerescuda el cinema musical s'ha vist arraconat durant molts anys i segurament podem dir que l'última època daurada d'aquest gènere va ser la dels anys 50, encara que en els 60 s'hagin fet obres mestres com West Side Story. Per sort, i després de l'aparició de la magnífica Chicago (de la que he parlat abans), fa cinc anys va aparèixer aquesta joia. Sé de gent a qui no ha agradat, que no entén tot el rebombori que hi ha hagut per la pel·lícula. Personalment, jo no entenc aquesta gent. Soc de l'opinió que, majoritàriament, no es valora com cal als musicals, quan penso que és un dels gèneres més difícils! No tothom pot dirigir un musical, i no tothom hi pot actuar. Igual que no tothom pot dirigir una bona comèdia ni tothom és capaç de fer-ne. Valorem molt els drames, però no valorem prou l'esforç que suposa fer riure a la gent amb un humor intel·ligent i sofisticat, ni valorem com ha de ser de sacrificat preparar-se per treballar en un musical on no només has de saber actuar, també cantar i ballar. Però l'Emma Stone i en Ryan Gosling se'n surten prou bé, oi? La trobeu en subscripció a Netflix.

I aquesta és la llista dels meus musicals imprescindibles. Segurament alguns no són els millors, segurament n'hi ha d'altres més destacats, però són els MEUS: els que m'agraden, els que em transporten a la infantesa, els que em fan sentir bé... No cal que una pel·lícula sigui la millor en el guió o tingui les millors interpretacions perquè agradi a algú, només cal que et "digui alguna cosa", que et faci sentir bé. Si no sou gent aficionada als musicals, us animo a que comenceu a veure'n algun: comenceu pel més famós, o no! Que de vegades hi ha expectatives massa altes, però animeu-vos a veure'n algun i ja veureu com després el dia passa millor.

Que acabeu de gaudir del dissabte!