Passi-ho bé, senyor Chips

Un dels llibres publicat per Trotalibros Editorial ha estat Adiós, señor Chips d'en James Hilton, amb traducció de Concha Cardeñoso i il·lustracions de Jordi Vila Delclòs. En català el trobem editat per Viena Edicions i traduït per Miquel Desclot.

Publicada el 1934 i inspirada en el seu pare i en un dels seus professors, aquesta novel·la ens explica la vida del senyor Chipping, des dels seus inicis com a professor a l'escola per a nois de Brookfield fins a la seva vellesa. Amb els anys els alumnes de Brookfield deixaran l'escola i en vindran de nous, alguns d'ells fills o nets d'antics alumnes, però en Chips sempre hi serà present, fins i tot jubilat.

És un llibre que es llegeix molt depressa, en dos dies te l'acabes, i si no hi pares atenció et pot semblar que no és res de l'altre món, però és un llibre entranyable. El senyor Chips és aquell professor que comença amb mal peu amb els seus alumnes, però que després es guanya la seva simpatia i estima. De fet, mentre l'estava llegint, pensava que tot anava molt ràpid, que la història passava molt depressa, massa!, i tenia la sensació que no l'estava gaudint com tocava. Però una vegada tancat el llibre i llegit el comentari final que hi posa en Jan Arimany, l'editor de Trotalibros, vaig començar a sentir alguna cosa diferent pel llibre que acabava de llegir. Em va encantar. No és un llibre per llegir amb presses, s'ha de llegir pausadament.

La novel·la compta amb dos adaptacions cinematogràfiques. La primera és de l'any 1939, amb direcció de Sam Wood i interpretada per en Robert Donat i la Greer Garson. La segona, de l'any 1969, és una adaptació musical del llibre dirigida per Herbert Ross i protagonitzada per en Peter O'Toole i la Petula Clark.

Personalment prefereixo la primera versió. Deixant de banda que està millor valorada a FilmAffinity, crec que fa un retrat molt més fidel del llibre i dels persontages, mantenint els anys en els què la novel·la està ambientada: entre mitjans del segle XIX i la I Guerra Mundial. Per contra, la segona trasllada l'acció als anys vint i fins la II Guerra Mundial. El fet que s'alterin aquests anys porta també a variar altres aspectes del llibre que no revelaré aquí, com el caràcter o la professió d'algun personatge, o el destí que finalment escull el senyor Chips per passar les seves vacances. La durada de la pel·lícula tampoc ajuda, 152 minuts potser en són masses per a adaptar una novel·la breu com és Passi-ho bé, senyor Chips, amb els 114 de la primera versió n'hi ha prou per traslladar el llibre a la gran pantalla. Tot i això, he de dir que totes dues són versions entranyables del llibre.

I vosaltres, heu llegit el llibre? Heu vist alguna de les seves adaptacions?

Que tingueu un bon divendres i una molt bona lectura!