Cinema de Setmana Santa

Heu mirat si tornen a fer Ben-Hur aquesta Setmana Santa? 

Aquestes són dates en què a les televisions, igual que per Nadal, la programació cinematogràfica és gairebé sempre la mateixa. Però jo m'ho prenc com una tradició més: igual que el Dilluns de Pasqua hem de pujar a casa dels meus tiets a menjar la mona en família després d'haver-nos atipat bé de carn a la brasa, a la tele no hi pot faltar alguna pel·lícula de romans.

Si com a mi us agrada fer cicles temàtics de cinema aquí us deixo algunes pel·lícules de les que més m'agrada veure, o intentar-ho, aquests dies. No hi trobareu Jesus Christ Superstar (Jesucristo Superstar, 1973), ja que em va decepcionar moltíssim. Ara bé, us recomano que escolteu la cançó Getsemaní cantada per Camilo Sesto en la versió en castellà que de l'òpera rock es va fer. Brutal.

Easter Parade (Desfile de Pasqua, 1948). No, no és una pel·lícula de romans. Musical protagonitzat per la Judy Garland i en Fred Astaire que, pel seu títol, bé es mereix formar part de les pel·lícules a veure durant aquests dies de festa. Si no us criden l'atenció les túniques i corones de llaurer, i tampoc els miracles, és una bona opció per passar d'una manera més alegre aquests dies.

Quo Vadis (1951). Un clàssic del cinema de romans protagonitzat per Deborah Kerr i Robert Taylor en els papers de la parella protagonista, i en Peter Ustinov posant-se en la pell de Neró fent cremar Roma. Segurament és un dels primers peplums (terme que s'utilitza per parlar de les pel·lícules que diríem "de romans") que vaig veure, i també dels que més m'agrada. 

El Judas (1952). Pel·lícula espanyola dirigida pel català Igancio F. Iquino que va rodar-se a Esparraguera i va comptar amb la participació dels propis actors amateurs de la Passió en el seu repartiment. El protagonista és el veí més odiat del poble, que interpreta sempre el paper de Judes a la representació de la Passió, però ell sempre ha volgut fer de Jesús, oportunitat que tindrà quan qui el representa caigui malalt.

The Robe (La túnica sagrada, 1953). Un altre clàssic de Hollywood  del cinema de romans, amb Richard Burton, Jean Simmons i Victor Mature com a trio protagonista. D'aquelles pel·lícules en què la temàtica principal no és la religiosa, però que té lloc en el mateix temps que la passió de Crist. Va tenir una continuació, Demetrius and the Gladiators (Demetri i els gladiadors, 1954).

The Ten Commandments (Els deu manaments, 1956). D'acord, la seva acció no té lloc durant la passió, però la seva temàtica és religiosa, així que hi encaixa perfectament. Aquí canviem romans per faraons egipcis, i a Jesús per Moisès. Protagonitzen la pel·lícula Charlton Heston, Anne Baxter, Yul Brynner i Yvonne De Carlo. Va guanyar l'Oscar a millors efectes especials en la 29a edició dels premis.

Ben-Hur (1959). Qui no ha vist l'emocionant escena de la carrera de quadrigues? Clàssic entre els clàssics d'aquests dies. Com The Robe, la seva trama principal no és religiosa, però la vida del jove Judah Ben-Hur sembla anar, en certa manera, lligada a la de Jesucrist.

Spartacus (Espartaco, 1960). La pel·lícula de gladiadors per excel·lència. Amb guió de Dalton Trumbo, qui va formar part de la llista negra de Hollywood durant els anys 40 i 50, i protagonitzada per Kirk Douglas, Jean Simmons, Laurence Olivier i Tony Curtis. Dirigeix Stanley Kubrick, que de l'antiguitat va decidir viatjar, 8 anys després, al 2001 per viure una odissea a l'espai.

King of Kings (Rei de reis, 1961). Ja des del cinema mut Hollywood va tenir tirada pel cinema bíblic, Cecil B. DeMille sobretot... Protagonitzada per en Jeffrey Hunter en el paper principal (no cal dir que es tracta de Jesucrist, oi?) i amb una guapíssima Carmen Sevilla en el paper de Maria Magdalena. I com es veu que en aquells temps el paisatge de part d'Espanya s'assimilava a Judea, la pel·lícula s'hi va rodar en diferents localitzacions. Dirigeix Nicholas Ray, segurament més conegut per dirigir el clàssic de joves incompresos Rebel Without a Cause (Rebel sense causa, 1955).

Jesus of Nazareth (Jesús de Nazaret, 1977). Co-producció italo-britànica amb un repartiment de luxe i dirigida per Franco Zeffirelli. Més de 6 hores que originalment es van retransmetre en forma de mini-sèrie per a la televisió. La banda sonora és de Maurice Jarre, i a mi m'encanta. Tot i la seva extensa durada, la meva pel·lícula preferida per aquestes dates.

I a vosaltres, us agrada veure "una de romans" durant aquests dies?