Rebecca

"Last night I dreamt I went to Manderley again". Així comença l'obra més famosa de la Daphne du Maurier, publicada el 1938 i  portada al cinema per primera vegada l'any 1940 pel director anglès Alfred Hitchcock, convertint-se en la primera pel·lícula americana del director sota la producció del qui fou també el responsable de la producció de Gone With the Wind (Allò que el vent s'endugué, 1939), en David O. Selznick.

La història comença a Montecarlo, on la protagonista es troba treballant com a dama de companyia de la Sra. Van Hopper, una americana rica que hi està passant les vacances. Allà hi coneix en Maxim de Winter, a qui tampoc sobren els diners i que fa poc ha quedat vidu. Gràcies a una oportuna indisposició de la Sra. Van Hopper en Maxim i la nostra protagonista (de qui no en sabem el nom perquè en cap moment se'ns diu) comencen a passar moltes hores junts, finalitzant en un inevitable casament. Després de la lluna de mel per Europa tornen a Manderley, la mansió d'en Maxim de Winter, on la nova Sra. de Winter ha d'enfrontar-se a la constant presència de la difunta Rebecca (la primera Sra. de Winter): un mocador oblidat en un impermeable, paper de carta amb les seves inicials... I el pitjor de tot, una majordoma, la Sra. Danvers, que no ha oblidat a la seva antiga senyora.

Poc després de la seva publicació va acusar-se a l'autora de plagi d'una novel·la publicada el 1934 al Brasil: A Sucessora, de l'escriptora brasilera Carolina Nabuco. Sembla ser que argumentaven que la trama era la mateixa, així com diverses situacions i diàlegs. Fent cerca a Goodreads gent que ha llegit els dos llibres afirma que sí que hi ha semblances, però que els llibres són diferents, des del caràcter de la protagonista principal al fet que en el llibre que ens ocupa s'ha d'acabar resolent un misteri. La veritat és que tampoc és difícil trobar trames similars en altres llibres, Jane Eyre en pot ser un bon exemple. Va plagiar Daphne du Maurier el llibre de la Charlotte Brontë? No, però segur que s'hi va inspirar.

La primera versió cinematogràfica del llibre va estrenar-se el 1940, protagonitzada per la Joan Fontaine, en Laurence Olivier i la Judith Anderson, sota la direcció del mestre del suspens Alfred Hitchcock. Si hi ha res a criticar en aquesta adaptació és el fet que es canvia la causa de la mort de la Rebecca de Winter, causa que evidentment no desvetllaré, ja que s'havia de complir amb el Codi Hays, que des del 1934 i fins el 1968 marcava la moral de les pel·lícules de Hollywood. Però malgrat aquest canvi, per altra banda important, crec que és una bona adaptació de la novel·la, amb unes interpretacions femenines fantàstiques. Per algun motiu és una de les pel·lícules del mestre Hitch que trobem en el llibre 1001 películas que hay que ver antes de morir (2004) de l'editorial Grijalbo.

Aquesta no va ser la primera adaptació a la gran pantalla que va fer el gran Alfred Hitchcock d'una novel·la de la du Maurier, i tampoc seria l'última: un any abans havia rodat Jamaica Inn (Posada Jamaica, 1939) que com a novel·la havia estat publicada el 1936, i el 1963 rodaria The Birds (Els Ocells), conte que va ser publicat per primera vegada el 1952 en el recull The Apple Tree i que el 1963 va tornar-se a publicar en el recull de contes The Birds and Other Stories. Recentment L'Altra Editorial ha publicat al català La pomera i altres contes on hi podem trobar Els Ocells.

El 2020 el director Ben Wheatley va rodar una segona versió del llibre, amb la Lily James, l'Armie Hammer i la Kristin Scott Thomas en els papers protagonistes. Un dels majors problemes que veig en la pel·lícula, a nivell estètic, és que el color li fa perdre l'ambient gòtic que tenia la primera versió. Crec que és un aspecte que es tenia en compte fa temps i que actualment no s'utilitza gaire: fer servir el blanc i negre en funció del material que s'ha de rodar. Un exemple el tenim en la pel·lícula del genial Billy Wilder Some Like It Hot (Ningú no és perfecte, 1959) on el color no hagués fet gaire creïble l'engany d'en Tony Curtis i en Jack Lemmon fent-se passar per dones. Un altre factor que li fa perdre l'aura gòtica que té el llibre és el fet que en aquesta versió cinematogràfica s'escurça la faldilla de la Sra. Danvers. Al llibre es parla expressament de la llargada de la seva faldilla negra, que arriba fins a terra, característica que es manté en la versió del Sr. Hitch. Potser hi haurà algú per a qui aquestes coses no tinguin importància a l'hora de valorar si una pel·lícula li agrada o no però a mi, en aquest cas, em sembla que són aspectes rellevants. Està molt bé adaptar-se als nous temps però quan es tracta d'adaptar una novel·la, i en aquest cas una novel·la gòtica, hi ha certs detalls que s'han de cuidar per tal de mantenir l'essència del llibre.

D'acord, no soc imparcial, estic massa influenciada per la versió del 1940 i m'agrada massa tot el que ha fet (i que jo hagi vist) el Sr. Hitch, però us asseguro que vaig procurar veure la pel·lícula sense cap prejudici: vaig intentar tenir la ment oberta al què em podia oferir de nou la versió del 2020, però no va aconseguir en cap moment que sentís que estava davant d'una bona adaptació, ni tan sols davant d'una bona pel·lícula.

Podeu trobar la versió del 1940 en subscripció a la plataforma Filmin i la versió del 2020 a Netflix.

I vosaltres, heu llegit el llibre? Heu vist alguna de les dues adaptacions? Quina us ha agradat més?